VIVIM A CRÈDIT
EN MENYS DE MIG ANY JA ENS HEM GASTAT TOTS ELS RECURSOS QUE EL NOSTRE PLANETA POT REGENERÀ.
El passat 2 d'agost va ser el dia clau, segons els càlculs de WWF (fons mundial de la natura) on la població mundial vàrem traspassar els límits que la Terra és capaç de regenerar per si mateixa. Per tant, parlant en termes econòmics podem dir que a partir d'aquest dia vivim a Crèdit. Estem en números vermells. Concepte que és més fàcil d'entendre per cridar a l'alarma col·lectiva i frenar el que això representa per la pervivència de la vida humana.
La Sobre Capacitat de la Terra, millor dit, la sobre explotació a la qual l'estem portant, repercuteix sense cap mena de dubte en la vida humana posant-la en perill de manera segura. Avui, potser encara no ho notem prou, però a poc a poc, veiem com influeix l'empremta que anem deixant.
Tenim l'evidència científica en l'acceleració del canvi climàtic, la destrucció del medi natural i de la desigualtat creixent en territoris i comunitats. És obvi que les alarmes que ara ens interpel·len són causades per la nostra manera de consumir, però això no és tot. Per la meva manera d'entendre, el focus no està solament en el consumidor.
Començo a estar saturada d'un raonament esbiaixat que posa el focus del problema en el consum, oblidant que és la gran producció qui posa l'oli perquè la màquina del consum no deixi mai de rodar.
La producció té la clau del desenvolupament d’una vida més confortable, però també té el mèrit de crear necessitats on potser no cal. És qui ens ha fet passar d’un consum natural a un model de comprar, tirar, comprar. Vagi per avançat que quan dic producció parlo d’un model, i no em refereixo a l’empresa, que aquest seria un altre discurs.
Així doncs, a l'equació comprar, tirar, comprar li afegiria també el mot produir. Per tant, no és més certa la frase, produir, consumir, llençar, produir i així fins a l'infinit. ¿No creus que reflecteix millor la realitat del problema? No sols hem de modificar la manera de comprar, també cal canviar el model de producció.
Per sort, cada dia hi ha més veus que cerquen unes altres fórmules i les posen a prova. Darrerament sento a parlar de la necessitat de valorar a títol individual quina és la petjada ecològica que cada un de nosaltres deixa a la Terra. Això es fa a través del les accions quotidianes. Em sembla lloable i una idea molt interessant d'explorar.
No ens queda cap altra manera que cercar fórmules més respectuoses, més amables, més generoses amb els recursos que tenim si volem fugir del cul-de-sac on ens hem posat. Viure a crèdit tots sabem que no és una bona idea.
No obstant, perquè el consumidor es sumi en massa a incloure la idea de valorar la pròpia empremta ecològica calen polítiques que els donin la certesa que poden escollir amb tranquil·litat aquells productors que ho fan bé.
Així que, per sortir del deute amb la terra ens cal de manera transparent la informació clara d'on bé, qui ho fa i com es fa allò que comprem. D'altra banda, també cal propiciar l'abolició de l'obsolescència programada que amaguen la majoria dels productes, sobretot els tecnològics. Com també necessitem que s'informi de quin ha de ser el final del producte quan es converteix en un residu. Per tant, son aspectes que ,ara,no estàn a l’abast del consumidor, si no de la producció.
EN RESUM:
Està clar que si encara consumim aquest ritme posant en tensió la Sobre Capacitat de la Terra acabarem fent-nos mal tots plegats.
Entenem que producció i consum és un binomi que no pot deslligar-se, però és evident que s’ha de canviar la fórmula utilitzada de produir,consumir,llençar, produir, si volem frenar el deute que tots tenim amb la Terra. Un deute cada dia és més gran i pel cual no tenim cap fons extra de recursos que ens pugui pagar un rescat.
Glòria
