EL DESORDRE, AVUI, ÉS ARREU

REFLEXIÓ AMB UN CAFÉ

Vaig pel passadís com una zombi. El carrer és fosc, i vaig a les palpentes, però no m’importa, conec casa meva al detall. Conec cada recó, m’hi veig a través dels dits, ells formen les imatges a la meva ment. M’agrada anar a la penombra. Aquestes hores del matí la llum m’ofèn, em trenca. Amb els ulls clucs, per fi arribo a la cafetera. Em manca el meu cafè. Sense ell, estic perduda. Perduda del tot.

Cada matí, el ritual del cafè m’ajuda a connectar amb mi mateixa, respirar-me, sentir-me. És tot el que faig. Asseguda a terra observo com l’albada entrar per la finestra, de mentre, el primer raig de sol, a poc a poc, van guanyant terreny a la foscor. D’aquest moment en dic l’hora màgica. Uns minuts per pensar-me des de dins, imprescindible per començar el dia.

Al fons escolto la ràdio, està connectada al despertador. Mai penso apagar-lo quan sona. La ràdio és aquella veu amiga que sense ser invasora de la teva intimitat,et fa companyia.

Han posat les notícies. Ja fa temps que no expliquen res de bo. El món a canviat tan en pocs anys. Vivim entre sobre salts, pors, angoixes, resignació, obediència, i alienació. Escoltar-les em fa tornar a la realitat de la vida mundana. L’hora màgica s’ha acabat.

PARAR, PER PENSAR

Tenir uns minuts al dia, per parar i pensar ens ajuda a recol·locar els mobles de la ment. Sovint, sense adonar-nos, ens desendrecem, el dia a dia, les preses, l’estrès per acudir a tot , la casa, la família, i més enllà, incloent-hi els inputs del món en que vivim, tot plegat ens desequilibra, perden de vista l’ordre natural de les coses.

L’ordre és necessari arreu. El cosmos es regeix per un ordre immutable, unes lleis universals, que encara que no t’ho creguis, ens influencien a tots, perquè tots en som part. La mateixa paraula Kosmos vol dir ordre. Així que, malgrat que ens pesi, aquest és l’estadi natural per una vida sana. L’ordre es el que ens dona estabilitat, confiança, seguretat, de retruc, felicitat.

Però, hi ha un altra ordre, el que hem confiat la nostre ànima, el creat pels homes. Un ordre evolutiu, de creixement constant, competitiu, de lluita, on la vanitat, l’ego, l’enveja, venjança, s’admeten sense filtres. Aquest ordre, evolutiu, de creixement constant, ens ha portat a les pitjors de les conseqüències, el Kaos.

EL MÓN, COM EL CONEIXEM ESTÀ A PUNT DE COL·LAPSAR

Seguim amb la pandèmia, ja fa més d’un any que la patim, amb les seves restriccions associades. Cada cop les migracions per guerres, i pel clima, o altres causes fan que el comerç de persones sigui un negoci d’allò més lucratiu. La demagògia i el populisme s’ha instal·lat en un discurs polític, que mou masses. El desequilibri econòmic, a tots els nivells, es fa cada cop més perillós. L’afany de creixement d’un sistema econòmic que fa aigües, ens ha portat a viure en deute amb la natura. Els recursos primaris s’esgoten i el clima ens posa, a tots, en alerta roja.

 PENSO QUE:

Aquest és una visió ràpida del panorama que tenim, i ho poso sobre la taula per sacsejar consciències. Perquè vegis que el desordre, el caos, està per tot arreu, no sols el tenim a casa. Per resoldre-ho, no calen imposicions, ni esperar que algú de fora vingui a posar ordre. Sino que cada un de nosaltres podem fer molt des de l’àmbit que ens pertoca. Parar uns minuts,respirar, acceptar que la vida no és creixement i competència, sinó cooperació, respecte i empatia.

EL NOTICIARI S’ACABA

El locutor s’acomiada del noticiari, dòna pas a la música, ara sonen per antena, els Laxe’n Bustos, amb la seva canço: Que boig el món. Pels meus interiors penso, així és, ras i curt.

¿Qué en penses? ¿Creus que cal un canvi de paradigma amb urgència? M’agradarà saber la teva opinió.

Gracies per llegir el blog.

Glòria

BONUS:

Un fragment de la lletra, clica l’enllaç per escoltar la canço.

Que boig el món, que no té cap sentit, i em fa pensar: "No sé què hi faig aquí".

[...] Que boig el món, que no té cap ni peus. Ni ens deixa tenir el que teníem ahir.

Que boig el món, que em fa anar amunt i avall, i és tard quan veig que molt pitjor estic jo.

[...] Per art de màgia baixem com l'aigua, i a cada obstacle, refem com si res el camí

Construint a mida el destí. Construint a mida el destí.

A contracorrent, de cara al vent, amb mar de fons i onades governa tu el vaixell. Que no tens res a perdre, res a perdre, res, res a perdre.

 Boig, el món és boig, però és nostre, i és el millor d'entre els possibles.