Un any dins una capsa

Destacat

Class of 2021BS Business Administration (1)

Quan acaba el cicle anual, com la majoria de persones, tinc per costum fer un repàs de com m’ha anat l’any.  fins no fa gaire temps, pel meu caràcter, diguem-ne, “optimista realista”, (altres en dirien pessimiste) em trobava que alhora de posar per escrit, i de memòria, el meu inventari de l’any, em pesaven més els moments negatius, que tot allò de bo que havia aconseguit. Fins que, per fi, fa un parell d’anys, vaig trobar la clau per canviar aquest regust agredolç que no em deixava valorar tots els moments de goig, i les fites aconseguides.

Vaig descobrir una tàctica que m’ha ajudat a valorar positivament tot el què he fet durant l’any. I, vull explicar-t’ho!

Escriure el què fas és una manera per no oblidar, o al menys, que el temps i els sentiments no et distreguin de la realitat. Així que, escric, en calent, el mateix dia que em passa. Ho faig en un tros de paper, o en un post-it. Apunto un fet o una acció, una fita aconseguida, quelcom excepcional. Ho relaciono amb un sentiment que m’ha produït.  I, també afegeixo el nom/s propi més rellevant que ha participat en el fet que vull recordar.  Ho guardo en una capseta tipus guardiola, allí vaig acumulant durant l’any els èxits, fites, accions rellevants.

Quan a final d’any obro la capsa i rellegeixo el que he escrit, veig a cop d’ull que he tingut un any ple a vessar de vivències, fites superades, propòsits complerts, i  a més, veig les persones que m’han acompanyat en moments bonics, o no tant.  Els records de l’any prenen forma humana. Tenen cara i ulls!

Així que, ara, al acabar l’any, puc agrair-los, d’una manera, o altre, de paraula, o de pensament, el haver format part del meu relat. Puc donar-los-hi, les gràcies per infinitat de coses viscudes i en les quals han participat.

Així que aprofito el post per agrair-los: el suport rebut, per ensenyar-me camins nous per recorre, per aixecar-me quan m’he caigut, per fer-me somriure, i riure a cor que vols, per sorprendrem, per donar-me la oportunitat per compartir experiències, per empenyem a superar-me, per animar-me a seguir amb les meves cabòries, o senzillament per acceptar-me tal com sóc amb virtuts, i febleses. I, també, perquè no dir-ho, també els donno les gràcies, els què en moments puntuals, m’han tret de polleguera, m’han fet plorar, patir, o neguitejar. Què un any dona per molt! A tots, tinc l’oportunitat d’agraïr-los els moments viscuts perquè, d’alguna manera, m’han fet sentir viva.

Vaig començar l’any amb molta por (alguns, molts pocs, ho saben) però acabo amb un balanç molt encoratjador, molts camins per recorre, per explorar, i viure’ls. Sembla que no, però des de que he canviat la manera de veure el meu petit món, veig que tinc molta sort, moltes ganes, encara, de fer coses, i sobre tot de poder-les compartir. La negativitat ara és només una anècdota en el balanç. Gaudeixo molt més de tot allò que visc. Sobre tot també vull agraïr a totes aquelles persones que m’han servit de referent i m’han ajudat a entrar en el món de l’ordre i l’organització professional, elles tenen molta part d’influència en aquest canvi de xip.

La idea de la capsa anual, com veus, funciona. Així què, si vols ves buscant una capsa ben mona. Tens 365 dies per endavant per omplir-la. De mentre, també t’agraeixo, a tu, que deixes el teu temps, per llegir-me, per passar per aquí, per fer-me costat, i per interessar-te pel què  t’explico. Aquest bloc no reeixiria si tu no hi fossis. Moltes Gràcies. Bon Any 2019.

A casa, som un equip

Destacat

La humanitat no té cap poder d’acció sinó es treballa des de la col·lectivitat”. Aquestes paraules de John Gray, filòsof britànic, m’han fet pensar en què puc fer,  per ajudar a millorar l’únic hàbitat que tenim,  i així, revertir els efectes negatius que més d’hora, que tard, patirem.

Doncs, bé, la resposta està en posar a l’abast la meva experiència en el món organitzatiu. Així que, si vull participar en els canvis, et necessito. Necessito persones que sintonitzin amb aquesta iniciativa, ja que, estic convençuda que la solució comença per incorporar nous hàbits en el nucli més petit de la escala social.  La família. I, dic família com a unitat de gestió que desenvolupa llaços emocionals en un mateix espai de vida. Per tant, en aquesta definició incloc totes les variants possibles.

Pel meu entendre, la família, es la col·lectivitat social més petita. En el seu cim s’hi desenvolupen emocions, llaços invisibles, fem pinya quan les coses van maldades, i gaudim, entre tots/es,  en els bons moments. És el primer lloc on  intercanviem coneixements. Com també, practiquem el corporativisme, per protegir-nos d’agressions externes. En tota família s’està en constant transformació. En el seu nucli, anomenat llar, hi creixen les persones que hauran de lidiar la vida en un futur.

Així que, amb tota aquesta argumentació, no et sembla que la llar és un bon lloc per començar a practicar petits canvis, per tal de revertir el desequilibri produït per un model de vida, exageradament, desajustat ?

Et proposo començar, amb poca cosa, amb unes petites normes d’organització interna. Si encara ets dels que a casa no tens paritat de feines és una bona excusa per organitzar-te millor. Comença per prendre consciencia que a casa sou un equip amb objectius comuns. T’hi apuntes?

He elaborat, en format decàleg, les normes més bàsiques per treballar plegats i no sobrecarregar uns més que altres en això d’organitzar la casa. Si et semblen útils, continuaré, com diuen en castellà, “rizando el rizo”, amb altres propostes més complicades, així podrem tots/es juntes endinsar-nos, pas a pas, en això de ser organitzats. “Els petits canvis, són poderosos”. No et sona aquesta dita?

Espero que aquest decàleg et sigui d’utilitat! Si així ho creus pots fer-ne ús copiant i imprimint el document, com a recordatori. Si et sembla adient el pots compartir. Si  vols seguir-me estic a, Instagram i a facebok @yolaorganitza, o pots fer-te seguidora del bloc. Gràcies, com sempre per llegir-me.

Yola Organitza és, l’àlter ego de qui escriu, Glòria Planas

To Ms. Laura Morrison_ (2)

 

 

 

Regals, papers i cintes

Destacat

Entrem de ple a la setmana del pont abans de Nadal. Ara sí, ja comencem a tenir clar que no ens podem escapar en complir amb un dels costums més arrelats per aquestes dates. Els regals.

Regalar, ens omple de joia, ens fa il·lusió, però també ens comporta un gran neguit quan el compromís és d’alta intensitat. No és el mateix fer un regalet de l’amic invisible als companys de feina, que un regal al teu fill/a o net/a, o per algú que hi tens especial afecta. Com és evident, la carrega emocional que implica en aquesta segona situació ens condiciona, molt més, la recerca del regal adequat. No implica sols l’acte de comprar, sinó que si amaga la esperança de voler resoldre, amb nota, el tema. L’objectiu, no ho oblidem, és donar felicitat. 

Regalar és tot un art, hi ha persones que hi tenen la mà trencada. Però, a mi, sempre m’ha costat decidir. Requereix temps, temps per pensar en què, i temps per anar a la recerca d’allò que creus pot deixar petjada a qui has de regalar. Però, la pega és que el temps ens manca. Aquesta és una dura realitat!

Adonar-me’n de que els dies passaven volant, i les hores eren escasses, em neguitejava. Així que, acabava fent tot el contrari. Anar de compres sense saber ben bé el què volia comprar, pensant que al veure aparadors, per art d’encanteri, em vindria la inspiració. Però, aleshores, em trobava que altres persones estaven en la mateixa tessitura que una servidora. Trobava botigues plenes, carrers plens, cues inacabables, i m’aclaparava, de tal manera, que sols volia fugir corrents per acabar amb una experiència tant poc gratificant. Almenys, aquest és el meu record. És la situació que personalment m’he trobat, una colla d’anys.

Si aquest és també el teu cas, si tu també et trobes aclaparat alhora de decidir regals en aquestes festes, t’aconsello aquestes mesures que a mi m’han funcionat:

Primer, dedico una columna a la llibreta de les llistes, per a cada una de les persones que he de regalar. Això ho faig amb molt de temps d’antelació. Segon, allà vaig apuntant tot el que observo que pot necessitar, també el que comenta que li agrada. Tercer, de tot allò que he apuntat identifico el què em pot interessar a mi, per preu, per facilitat de trobar-ho, i trio un parell d’opcions. Quart, no m’espero a darrera hora per anar a comprar-ho.  I menys, deixar-ho, per fer-ho tot en un sol dia, (és esgotador). Prefereixo dedicar un hora, o dues, en diferents dies, i setmanes. Vaig a la directa, a buscar allò concret, al establiment que m’ho pot oferir, sense plantejar-me cap més opció que no sigui a la llista, ni m’entretinc a mirar per mirar, perquè segur que cauré en coses que no necessito comprar. Cinquè, repeteixo l’acció per cada una de les persones de la meva llista. Així sense adonar-me’n, vaig resolent el tema de les compres nadalenques, d’una manera més racional, tocant de peus a terra.

A banda, de comprar els regals, avui et trobes, que en segons quin tipus d’establiments t’has d’embolicar tu els paquets. Ho trobo fatal. Haver de fer una segona cua per embolicar tu mateix un paquet em treu de polleguera. El qual, amb les presses i els nervis et queda, perdoneu-me l’expressió, fet un xurro. Això no passa en el comerç de barri, o de confiança et donen una atenció personalitzada, per tant, aquesta sempre és la meva preferència inicial, ja que tot el procés de compra és molt més satisfactori. No obstant, si m’he de veure en la tessitura de comprar en grans magatzems, no faig cua, prefereixo embolicar els regals a casa. M’encanta embolicar, deixo fluir la imaginació, si pot ser, faig que el regal perdi l’evidencia, camuflar-lo aconseguint que tingui formes insospitades. Papers, cintes, bosses, etiquetes, tisores, cita adhesiva sempre tinc un raconet a casa per emmagatzemar amb cura tot aquest material, perquè durant tot l’any ocupa un espai ben determinat, sempre disponibles, sempre esperant a ser usat. Sembla que no, però m’ha solucionat algun contratemps, en moments puntuals. Però cal tenir-ho ben guardat, en un mateix espai, pot ser una caixa, gaveta, una bossa gran evitant possibles esclafaments. Per a mi, és quasi un imprescindible, perquè no saps en quin moment inoportú ho necessitaràs.

Regalar és donar, donar el teu temps, el teu afecta. Fa il·lusió regalar, però també rebre’ls sabent que s’hi han esmerat esforços per trobar allò que et fa sentir bé, i si va embolicat bonic, encara més teniu l’èxit assegurat.

Si trobeu que aquest post pot ser útil, o us ha agradat i voleu compartir-lo, no ho dubteu. és el millor regal que em podeu fer. Moltes gràcies per llegir-me!

Preparar les festes

Destacat

Recordo que quan era petita a casa meva abans de posar les decoracions nadalenques hi havia un tràfec de neteja general. Posar a punt la casa per rebre les festes era el pas que les anunciava. La mare tenia cura de les coses de casa, i l’àvia s’ocupava de la teca, nosaltres, la meva germana i jo, participàvem en la mesura que ens era possible, i per edat ens deixaven.

Fer dissabte a fons, del l’armari de la vaixella, rentar la cristalleria, repassar els coberts, o rentar i planxar les estovalles de fil, formava part  de l’avançament nadalenc. Netejàvem la cuina a fons, armaris, rajoles, tot lluïa, la qual cosa trobava absurda i una pèrdua de temps. No feia més que preguntar-me, per què abans d’entrar en hores de guisats, olles fumejants, i dolços que rondarien poca estona per la cuina, és volgués tot tant immaculat?

L’àvia era qui anava a plaça. Ella, anava acaparant amb temps viandes i aliments que sols veiem en las celebracions excepcionals. A casa, com en la majoria, es feien mans i mànigues perquè les festes fossin boniques, i diferents. La resta de l’any, tot era control, no hi havia capricis, teníem el menjar racionat. No malbaratàvem res. S’estalviava molt. Però Nadal era un altre cosa. Tot plegat, contribuïa a fer aquells dies màgics.

Recordo les festes amb tendresa, i agraïment. Per això, sense adonar-me’n, també practico els mateixos rituals any rere any. Preparar la casa per rebre les festes. Abans del pont ja m’hi poso, a banda de si reuneixo la família, o vaig de convidada, tinc la necessitat de passar inspecció aquells armaris on hi guardem els petits tresors de les grans ocasions, i com aleshores, també faig a fons la cuina, abans de dedicar-me hores fent de menjar. Ara, entenc, que la neteja és el primer pas, abans de la elaboració del menú.

Així que, d’una banda, per imitació, i per l’altre, perquè sóc de la generació en què a la llista de noces hi apuntaves tot el parament, destinats a fer-ne ús en comptades ocasions, per aquestes dades els dedico una posada a punt. M’ocupen espai, ho sé, estan renyits amb les polítiques minimalistes, també ho sé, em suposen feina i son una despesa poc rendible, també me’n faig càrrec. Recordant-me, cada vegada que les netejo, mil i una excusa més, per deixar-les en l’oblit, i anar a lo pràctic. Però no me’n penedeixo de gaudir-les, encara que sigui un cop l’any, perquè elles, em marquen la diferencia entre lo quotidià i l’excepció.

Aquesta dicotomia, entre el diari, i lo extraordinari, és la meva clau per demostrar l’estima a qui convido a compartir taula aquests dies. L’objectiu, és fer-los-hi tots els honors amb una celebració especial, fer-los saber que son ben rebuts, que els estimes, i vols compartir amb ells el què has preparat. Que notin que has estat pensant-los en tot moment. Per això, crec en els dies especials. Per tant, necessiten elements que diferenciïn i marquin l’excepcionalitat de la celebració. Independentment del preu, i de la qualitat de cada un dels elements destinats al parament de taula, la decoració ornamental, o dels petits detalls que s’incorporen, o com també, del menú que escolliràs per l’ocasió.

Avui es pot triar mil i una manera de posar taula. Pots fer grans coses sense destinar-hi masses recursos. Però no t’esperis a darrera hora.  Si t’organitzes racionalment, controlant la despesa, observant amb que comptes, quines alternatives tens alhora de triar un menú, pots aconseguir bons resultats sense perdre l’oremus.

  1. Organitza’t amb temps.
  2. Decideix el menú
  3. Fes les llistes dels queviures que necessitaràs
  4. Comprar, aprovisionat el menjar abans que els preus pugin, s’esgotin els articles, i evitaràs aglomeracions.
  5. Per acabar, pensa en què, i com vestiràs la taula. I, quins elements pots fer, o pots reciclar d’altres anys, que segur tens coses que pots reconvertir.

No cal capficar-se sinó tens ni la vaixella de l’àvia, o la de la llista de noces, com es feia en el segle passat. O vols utilitzar elements d’un sol ús. No passa res! El què compta de debò, és aportar a la taula harmonia visual, detalls personalitzats, i un àpat pensant en els nostres comensals. Sobre tot, ajustant-nos al pressupost. I, no cal dir que la resta, l’has de posar tu amb una bona dosis d’humor, empatia amb els convidats, voluntat, i molta paciència, per què l’excepcionalitat de l’ocasió influeixi marcant-los un bon record per sempre.

Gràcies per llegir-me, i si t’agrada ajuda’m a difondre aquest bloc t’estarè agraïda